Connectors: la historia

Impacients per començar?

En aquest apartat penjarem posteriorment i aviat els capítols de la nostra història. A més podeu posar els vostres comentaris, suggerències, queixes... El que vulgueu! Esperem veure-us aviat!

PRÒLEG

            Les campanes repicaven, lentament, amb un udol metàl·lic, un ritme antic que s’esmunyia, imparable, per la vall. Desprenien un ambient de tristesa, carregant l’aire de melancolia i dolor. Sonaven, una vegada i una altra, dalt la torre, impassibles al patiment dels demés, missatgeres de desgracies i portadores de mals auguris.

            L’església del poble de Sant Pau de Segúries era una petita construcció gòtica. Per a un afer íntim era el lloc perfecte. Aquell dia - a mitjans d’estiu -  tant la plaça com l’interior estaven plens a vessar. Entre tota la munió de gent, dues figures cercaven sistemàticament alguna silueta que els fos familiar. Després de voltar una estona per la plaça van decidir entrar dins l’església. L’interior era realment fosc. L’única font de llum eren unes espelmes i un vitrall col·locat a la part frontal que acoloria la llum del sol. Quan ja només quedaven cinc minuts perquè comencés la cerimònia i tothom ja era dins, algú els va cridar:  

-       Jim, Alice!

            Van girar-se i allà, enmig de la multitud, van poder veure qui els cridava, un noi d’uns setze anys que avançava cap a ells. En apropar-s’hi més no van poder passar per alt els seus ulls, vermells de plorar. Quan t’hi endinsaves podies veure-hi el buit, el no res, una gran tristor barrejada amb culpa; un huracà en el centre dels ulls.  Així era com la mort sobtada colpia a la gent, transformant-los el rostre en un glaçada capa de misèria i patiment .

-       Kai!!– l’Alice va córrer cap a ell seguida per en Jim.- Oh, Kai, no saps com ho sentim, quan ens ho vas dir per telèfon...

            Se li va trencar la veu, recordava clarament el xoc que li havien causat les cinc primeres paraules que li havia  dit: “La meva mare és morta”.

-        Estàs bé?- va dir en Jim .

            I acte seguit tots tres es van fondre en una abraçada.

-       Gràcies, de debò, simbolitza molt per mi que estigueu aquí, us necessitava- va dir en Kai.

-       Som amics, oi? A més, a nosaltres també ens ha afectat.

            Llavors en Kai va començar a somicar.

-       Kai siusplau , ho sento molt -va dir l’Alice mentre l’abraçava.

            I van tocar les dotze, hora de començar.

-       Vinga, serà millor que seiem- va dir en Kai mentre s’eixugava les llàgrimes- vosaltres esteu seguts dos bancs darrere el nostre, aquí hi ha molta de gent de la meva família que no he vist mai, així que vosaltres sou més importants per a mi.

            Allò els va arribar al cor. Van encaminar-se cap als bancs de davant. Just quan hi van arribar, el senyor Weighs va abraçar en Kai, el seu fill. En aquell precís moment les portes de darrere van obrir-se i va entrar, lentament, el taüt. Cada metre que feia augmentava el pes del cor dels presents. En Kai va desviar la mirada, no volia veure qui hi havia, no podia tornar-la a veure. No ho suportaria. No podia veure el cos inert de la seva mare, no volia tornar a sentir aquell sentiment de culpa que l’inundava cada cop que la mirava i no volia tornar a reviure aquella nit horrible en que la seva vida havia fet un canvi de sentit, l’última nit que la seva mare l’havia mirat. L’enterrament no va durar gaire i va ser molt senzill. En tota l’estona va regnar el silenci. En acabar en Jim, l’Alice i en Kai es van tornar a reunir, però aquest cop van anar a un lloc on no hi hagués tanta gent. Van descobrir una petita estança de pedra i van asseure’s en un dels bancs. Van trigar una estona en parlar. Mentrestant l’Alice mirava en Kai amb un cert interès. Només feia dos setmanes que no es veien i ell havia fet un canvi molt brusc. No era perquè tingues els ulls inflats de no dormir, ni que els tingues vermells de plorar, era tot ell. Havia crescut, s’havia fet més fort i els cabells els tenia molt despentinats, com si tot i que se’ls hagués pentinat durant hores ells tornessin sempre al lloc on volien estar, semblava més rebel. A més hi havia una lluïssor estranya en els seus ulls com si un esperit ferotge pogués saltar de cop. I se’l veia tan gran i tan seriós, com si hagués crescut deu anys de cop. Però alhora, el veia fràgil allà plorant una gran pèrdua. Sabia que el seu amic la necessitava però alguna cosa en ell havia canviat, quan el mirava un veueta li deia que se n’allunyes. Sabia que allò era ridícul, però el que era evident era que alguna cosa dintre el noi no era com sempre... I llavors va tornar a la realitat quan en Jim i en Kai parlaven.

-       Però és que no ho enteneu- deia en Kai, -és culpa meva, tot és culpa meva.

-       Com pots dir això, tu no hi podies fer res – estava consolant-lo en Jim- a tots ens arriba algun dia l’hora i no hi podem fer res.

Certament la mort de la mare d’en Kai no havia estat natural, ni l’Alice ni en Jim sabien com havia estat, però no tenien valor per preguntar-ho.

-       Nois hauríem de sortir, ja no hi queda ningú a l’església.

            Van sortir tots junts, agafats de la mà. Eren un grup ben curiós. En Kai  era com un raig de sol al migdia, de vegades esperat amb delit i altres cops empipador. Els seus llavis, carnosos, sempre dibuixaven un ampli somriure i se li veia la trapelleria i la vitalitat en aquells ulls marrons de diferents tons pintats a tocs i pinzellades. Era ample d’espatlles però allò no el feia ser intimidant sinó el contrari, l’afavoria. El seu cabell marró era un indicador de la simpatia i bogeria del noi, doncs era rebel i difícil de pentinar. Les seves orelles tot i ser petites escoltaven àvidament tot rumor i, amb una habilitat que només ell tenia et feia perdre       els nervis i et treia de polleguera. Això i el fet de dir sempre el que pensava l’havia posat en molts embolics. Amb tot era un bon noi, molt de la broma i del bon rotllo, però sabia que fer per guanyar-se el cor dels amics, que el suportaven sempre a canvi de petits moment de dolçor. En Jim era la persona més perspicaç i intel·ligent que els nois havien conegut mai. El seu ingeni era tan esmolat que de vegades es tallava la llengua amb ell. Era una ment deductiva com cap altra de la seva edat i li encantava passar hores amb el nas enganxat a un llibre. Era un magnífic amic, comprensiu i dolç i sabia en tot moment el que necessitaves sense haver de preguntar res. Els seus grans ulls blau cel no demostraven res més que tot el que era i al mig podies veure-li una espurna de verd conforme l’alegria que portava dins. El seu cabell castany clar, els llavis prims i d’un color rosa pastel, el nas angulós i ben definit i la seva cara pigallada el feien simpàtic i agradable. L’Alice tot i ser l’única noia sempre s’havia sentit molt còmode amb els seus amics, i tot i que tenia amigues, li agradava estar amb ells. Sabia que era el punt mig entre el descuidat Kai i el correcte Jim. Podia ser impulsiva i no tenir pèls a la llegua o tímida i necessitar que algú li fes d’intèrpret, per tan li encantaven les festes però sabia posar-se seriosa quan calia. Més d’una vegada havia de posar pau entre els dos nois i fer-los entrar en raó. Era el punt mig, un punt de referència. Altiva com era és veia sovint com a la millor, més guapa, i es preocupava amb exageració, de tan en tan, de la seva imatge, cabell castany fosc ben pentinat i lluent acabat en una ondulació a l’esquena. Llavis fins i ben dibuixats, d’on solien sortir bones paraules i uns ulls verds dins els que et perdies. Els seus pòmuls eren rosadets i prominent i feien agafar-li una aire enriolat. Malgrat tot era una noia humil i servicial.

            Però això no era el que els feia diferents, el més sorprenent d’ells, era que tots tres havien tastat una mica de màgia. Eren el que els mags denominava com a connectors. Gent que coneixia la màgia i que sovint algú pròxim de la família (normalment un dels pares) era mag. Per tan ells tenia dins seu la màgia, però no es valien per ells sols, per fer-la servir necessitaven un amulet. Un objecte de gran valor, no econòmic sinó sentimental que podia extraure l’energia màgica dels connectors i conduir-la perquè els hi fes cas. A Catalunya hi havia bastants mags i molts connectors. La gent no màgica ignoraven del tot el magnífic món en el que ells tres es veien submergits de tan en tan.

            Per fi van arribar a fora l’edifici, allà hi havia tots els presents abraçant-se, consolant-se. Els nois van anar cap al centre de la plaça on hi havia les seves respectives famílies parlant. A l’Alice l’esperaven els seus pares i el seu germà petit. En Jim havia quedat orfe de petit i l’havia adoptat un dóna gran a la que anomenava àvia. I en Kai havia viscut sempre amb la seva mare i el seu pare. Però evidentment ara tot havia canviat.

            El pare d’en Kai feia una aspecte molt semblant al del seu fill: ulls inflats i vermells. Però tenia un seguit d’esgarrinxades per tot arreu. Van veure com enterraven el cos i es van acomiadar.

-       Ja ens veurem- va dir en Kai.

-       No vindràs a casa meva com cada any? - va intervenir l’Alice.

            Solien passar l’estiu en una casa que tenia l’Alice a la muntanya.

-       No ho se Alice, pot ser que vingui un temps però no com cada any. Com a molt unes dues setmanes. Se’ns gira feina i vull estar al costat del meu pare.

-       Ho entenem, tranquil- va dir en Jim abans que l’Alice pogués reclamar.

            Es van dir adéu amb una abraçada freda i distant. Llavors en Kai els va prometre que els trucaria i se’n va anar cap on l’esperava el seu pare i uns quants familiars.

-       Està molt canviat - va dir l’Alice quan el noi ja no els podia sentir.

-       És un moment difícil.

-      - No es això Jim, hi ha alguna cosa que em diu que la cosa no va bé i una mena d’alarma dins els meu cap em diu que m’allunyi.

-       - Quina tonteria, començo a pensar que si que estàs una mica paranoica.- Va fer broma el noi.

-       - Ja, ja molt graciós. Ho dic de veritat li passa alguna cosa mai ens havia amagat res ni tampoc ens havia mentit i avui ho ha fet més d’un cop.

-     - No ho se, jo l’he trobat normal, desprès d’un xoc com aquest, tot i que ara que ho dius...- En Jim va deixar la frase en l’aire.

   Ells dos també es van acomiadar i amb un gust amarg van quedar per principis de Juliol.



Connectors_______________________Índex


1: Sols un estiu.

2: No tant herois.